lo que más me duele

Escrita per

 aunque eres tú

el ahora que me dices
que ya no quieres seguir con esto

lo que más me duele
es dejarte desamparado

como a un niño

no sabías decir te quiero
ni buenos días cariño
ni te echo de menos

yo te enseñé
todas las palabras que acarician

y ahora
te enseño las palabras que duelen

pronúncialas con mucho cuidado

¿quién te trajo
hasta mis brazos
si no sabías caminar?

¿quién te llevó a cuestas
por este mundo terrible
y te dejó en una noche oscura?

tal vez naciste el día en que te conocí

quién sabe

y quién sabe
si hoy que ya no te miro
has vuelto a dejar de existir

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

un café

Escrita per
Imatge
                                                                                         (Imagen: Mario Pasqualotto) apenas piel sobre huesos te derrumbas extenuado y señalas lápidas borrosas con el fragmento de un dedo dices somos dos supervivientes arrojados en la orilla por un mar desconocido deberías estar contento dices agradece al destino este pálido naufragio yo te miro buscamos el olor fresco de una amable llovizna en la brisa o algo frágil que nos sostenga en un abrazo momentáneo mientras hablamos pequeños remolinos de ceniza rodean nuestro abatimiento yo digo no hay nada que temer se avecina la tormenta pero cuando quiera desplomarse sobre nuestro desaliento ya seremos una mueca vacía yo digo agradezco al dese...
Més informació

esquirlas

Escrita per
Imatge
es de noche y las hormigas han invadido la terraza ¿cuándo llegaron? mis ojos son dos planetas que orbitan en torno a mi desamparo echo de menos a las salamandras en este verano último los veranos son siempre definitivos cuando llegues a mi casa no llames espera de pie frente a la puerta sin hacer ruido se puede oír un grito de alegría como si una ola recorriera el barrio parece que hay partido  no entiendo las cosas humanas desde hace mucho tiempo mi derrota es absoluta ¿qué habrá pasado con las salamandras? me gusta verlas nocturnas recorriendo las paredes blancas de mi terraza esperar es una derrota esta noche es la última noche todo el tiempo se condensa en este momento siempre hay perros ladrando en la oscuridad ellos son el latido que   dilata este instante mi cabeza está vacía las hormigas los ladridos los coches y el olor del jazmín entre las plantas eso también da sentido a e...
Més informació

Se sentó en el borde de la cama

Escrita per
Imatge
cuando cesó aquella sed desmedida de contienda y quedaron nuestros huesos desolados flotando sobre tablas viejas descubrí tu cuerpo varado en el último acantilado de las sábanas. lenta como una sombra elevaste tu mirada desde el suelo y cuando por fin llegaste a mis ojos suspiraste con un aliento tan leve que me pareció que estaba saliendo de unos labios que ya no existían. dijiste: hacía mucho tiempo que nadie me abrazaba de esta manera. No sabes cuánto te lo agradezco. cuántos siglos de desaliento pueden contener unas pocas palabras. aquella frágil promesa de luz dio sentido a mi habitación quién sabe si por un momento. luego nos fuimos vistiendo con la lentitud  tenue de la aurora mientras nuestros pasos volvían a desconocerse en el crujir menguante del tiempo.
Més informació

són els morts

Escrita per
són els morts des de la seva eternitat calcària els que miren embadalits el brunzit exacte d'aquesta mosca primera de març mentre salta sobre la meva mà  dreta són els morts els que venen el pa els que llauren la terra els que s'afanyen en el temps de la sega són els morts els que construeixen els ponts els que cruixen les dents en la por de la nit són els que miren sense ulls la inefable desmesura de les serralades són els que escolten sense oïdes l'ànima subtil de la música són els morts els que follen amb tots els amants amb la ràbia dels segles i fan regalimar orgasmes per la seva pell tan dolça són els morts els que sense llengua declaren les guerres i recullen amb lentitud sagrada els cadàvers per endur-se'ls en un plany únic que asseca la mar són els morts  els que s'estavellen contra les roques de l'odi i la ignorància són ells només ells els que estimen de manera certa els que abracen els que b...
Més informació

Un gat passeja per la teulada

Escrita per
testifiqueu aquesta és la història d'un cadàver entre tots els cadàvers reciteu no descendeix la nit sigil·losa des de les serralades ni sorgeix triomfant de l'horitzó ella prenya les terres amb una saba sòlida que el món excreta quan el dia sucumbeix exclameu oh exactitud testifiqueu es deixa el gat engolir per la nit el gat és un peix que neda en les tenebres testifiqueu que la cadena de transmissió de les successives nits no s'ha trencat des de temps immemorial i és fidedigna hi ha qui assegura que va haver-hi una nit primera     el món es desploma en silenci sobre els nostres caps aboliu el silenci i no cessarà el dia i cremaran els ulls dels vius sense la nit foscor propícia a les parpelles aquesta és la història de tots els cadàvers els ossos il·lustres dels emperadors romanen en una foscor absolutament muda al costat dels senadors i els cavalls al costat dels s...
Més informació

la darrera ciutat, la darrera nit, el darrer bar

Escrita per
Digues: “oh mare crisàlide mística en metamorfosi perpètua que mai em coneixeràs” uns coloms mengen brossa a la vorera es mouen neguitosos prenc el cafè al bar d'una família de xinjiang que hi ha a prop de casa meva resto hores en silenci contemplant   com voletegen buscant alguna cosa hauria de deixar aquesta ciutat i tornar al poble estic cansat d'aquesta violència que et va enverinant a poc a poc els conductors s’escridassen s'insulten es barallen la gent t'exigeix que somriguis al treball aquest soroll constant que se’m fica al cap que em fa embogir Digues: “oh crisàlide partícula de pols còsmica cega sorda insensible mare” aquí la gent diu que els coloms són rates amb ales a la casa del poble teníem un colomar em passava hores mirant-lo tan petit tan fràgil era al davant de la barra una dona amb texans amples una jaqueta barata i els cabells curts d...
Més informació