la darrera ciutat, la darrera nit, el darrer bar
Digues: “oh mare crisàlide mística en metamorfosi perpètua que mai em coneixeràs” uns coloms mengen brossa a la vorera es mouen neguitosos prenc el cafè al bar d'una família de xinjiang que hi ha a prop de casa meva resto hores en silenci contemplant com voletegen buscant alguna cosa hauria de deixar aquesta ciutat i tornar al poble estic cansat d'aquesta violència que et va enverinant a poc a poc els conductors s’escridassen s'insulten es barallen la gent t'exigeix que somriguis al treball aquest soroll constant que se’m fica al cap que em fa embogir Digues: “oh crisàlide partícula de pols còsmica cega sorda insensible mare” aquí la gent diu que els coloms són rates amb ales a la casa del poble teníem un colomar em passava hores mirant-lo tan petit tan fràgil era al davant de la barra una dona amb texans amples una jaqueta barata i els cabells curts d