esquirlas
es de noche
y las hormigas
han invadido la terraza
¿cuándo
llegaron?
mis ojos son
dos planetas
que orbitan
en torno a mi desamparo
echo de
menos a las salamandras
en este verano último
los veranos
son siempre definitivos
cuando llegues
a mi casa
no llames
espera de
pie frente a la puerta
sin hacer
ruido
se puede oír
un grito de alegría
como si una
ola recorriera el barrio
parece que
hay partido
no entiendo
las cosas humanas
desde hace mucho
tiempo
mi derrota
es absoluta
¿qué habrá
pasado con las salamandras?
me gusta
verlas nocturnas
recorriendo
las paredes blancas de mi terraza
esperar es una derrota
esta noche es la última noche
todo el
tiempo se condensa en este momento
siempre hay
perros ladrando en la oscuridad
ellos son el
latido que dilata este instante
mi cabeza
está vacía
las hormigas
los ladridos
los coches
y el olor
del jazmín entre las plantas
eso también
da sentido a esta noche
mantente de
pie
frente a la
puerta
y espera
a veces me
gustaría dejar de oír los ladridos
pero
¿en qué se
transmutaría esta penumbra sin salamandras?
¿en una
abismo exacto de silencio?
este instante insoportablemente denso con latido de perro
se desintegraría en un estruendo de tormenta amarga
y la lluvia
daría paso a algo nuevo
quién sabe
mis ojos colisionarían
el uno
contra el otro
sería un
minúsculo apocalipsis
un suceso
marginal y prescindible
en un
desierto de salamandras
todos esperamos
con ansia
un caos
definitivo
si llega la
tormenta
mientras
esperas frente a mi puerta
no te muevas
deja que te
cale el agua
es agosto
las hormigas
debieron llegar hace meses
y no me di
cuenta
¿por qué?
si golpeas
la puerta que guarda mi casa
se podría abrir una grieta que llegaría hasta el cielo
y no podría cerrarla nunca
y detrás de
esa grieta
existe una gacela
frágil
que quiere
devorarme el pescuezo
para que retoñen
mil cabezas sin ladrido
no existe la
oscuridad
sólo una
penumbra sofocante
tampoco
existe el silencio
en esta
galaxia de tropiezos
no hay más
que anhelo de pureza
podría
ladrar con la fuerza de un tifón
para hacer
sucumbir todos los latidos
y el mundo
quedaría petrificado
en un sólido
segundo de oscuro silencio
oh abismo
negro
oh abismo
mudo
oh abismo
muerto
de los
hombres me preocupa el dolor
esa carcoma con dientes de tigre
que nunca se
sacia de carne
el llanto es
un torrente de sangre
que no cesa
de recorrer la tierra
no hay
anemia posible
que detenga
este manantial
espera un
poco más
mojado y
dolorido
frente a la
puerta de mi casa
a veces me pregunto
qué pasaría
si recobrara la memoria
y volviera a
habitar una vida completa
me
aterroriza que el pasado se derrumbe sobre mí
como un alud
culpable de arena estéril
el futuro es
un tabú inalcanzable
que
desprecian los jóvenes
un temblor recorre mis retinas
tal vez
tus manos
golpeando la puerta
contengan una lluvia fresca
que ahogue por fin los ladridos
haz que estalle este segundo
en innumerables esquirlas de carne
entra
***********
és de nit
i les formigues han envaït la terrassa
quan van arribar?
els meus ulls són dos planetes
que orbiten entorn del meu abandó
trobo a faltar els dragons
en aquest darrer estiu
els estius són sempre definitius
quan arribis a casa meva
no truquis
espera dempeus davant la porta
sense fer soroll
es pot sentir un crit d'alegria
com si una ona creués el barri
sembla que hi ha partit
no entenc les coses humanes
des de fa molt temps
la meva derrota és absoluta
què haurà passat amb els dragons?
m'agrada veure'ls nocturns
passant per les parets blanques de la terrassa
esperar és una derrota
aquesta nit és l'última nit
tot el temps es condensa en aquest moment
sempre hi ha gossos bordant en la foscor
ells són el batec que dilata aquest instant
el meu cap està buit
les formigues
els lladrucs
els cotxes
i l'olor del gessamí entre les plantes
això també dóna sentit a aquesta nit
resta dempeus
davant la porta
espera
de vegades m'agradaria deixar de sentir els lladrucs
però
en què es transmutaria aquesta penombra sense dragons?
en una abisme exacte de silenci?
aquest instant insuportablement dens amb batec de gos
es desintegraria en un estrèpit de tempesta amarga
i la pluja donaria pas a quelcom nou
qui sap
els meus ulls col·lisionarien
l'un contra l'altre
seria una minúscula apocalipsi
un succés marginal i prescindible
en un desert de dragons
tots esperem amb ànsia
un caos definitiu
si arriba la tempesta
mentre esperes davant la meva porta
no et moguis
deixa que et cali l'aigua
és agost
les formigues han arribat fa mesos
i no me n'he adonat
per què?
si colpeges la porta que guarda casa meva
es podria obrir una esquerda que arribaria fins al cel
i no podria tancar-la mai
i darrere d'aquesta esquerda
existeix una gasela fràgil
que vol devorar-me el bescoll
perquè brollin mil caps sense lladruc
no existeix la foscor
només una penombra sufocant
tampoc existeix el silenci
en aquesta galàxia d'ensopegades
no hi ha més que anhel de puresa
podria bordar amb la força d'un tifó
per a fer sucumbir tots els batecs
i el món quedaria petrificat
en un sòlid segon de fosc silenci
oh abisme negre
oh abisme mut
oh abisme mort
dels homes em preocupa el dolor
aquest corc amb dents de tigre
que mai es sadolla de carn
el plany és un torrent de sang
que no para de recórrer la terra
no hi ha anèmia possible
que aturi aquesta deu
espera una mica més
moll i adolorit
davant la porta de casa meva
de vegades em pregunto
què passaria si recobrés la memòria
i tornés a habitar una vida completa
em terroritza que el passat s'esfondri damunt meu
com una allau culpable de sorra estèril
el futur és un tabú inassolible
que menyspreen els joves
un tremolor recorre les meves retines
tal vegada
les teves mans colpejant la porta
continguin una pluja fresca
que ofegui per fi els lladrucs
fes que esclati aquest segon
en innombrables resquills de carn
passa
***********
és de nit
i les formigues han envaït la terrassa
quan van arribar?
els meus ulls són dos planetes
que orbiten entorn del meu abandó
trobo a faltar els dragons
en aquest darrer estiu
els estius són sempre definitius
quan arribis a casa meva
no truquis
espera dempeus davant la porta
sense fer soroll
es pot sentir un crit d'alegria
com si una ona creués el barri
sembla que hi ha partit
no entenc les coses humanes
des de fa molt temps
la meva derrota és absoluta
què haurà passat amb els dragons?
m'agrada veure'ls nocturns
passant per les parets blanques de la terrassa
esperar és una derrota
aquesta nit és l'última nit
tot el temps es condensa en aquest moment
sempre hi ha gossos bordant en la foscor
ells són el batec que dilata aquest instant
el meu cap està buit
les formigues
els lladrucs
els cotxes
i l'olor del gessamí entre les plantes
això també dóna sentit a aquesta nit
resta dempeus
davant la porta
espera
de vegades m'agradaria deixar de sentir els lladrucs
però
en què es transmutaria aquesta penombra sense dragons?
en una abisme exacte de silenci?
aquest instant insuportablement dens amb batec de gos
es desintegraria en un estrèpit de tempesta amarga
i la pluja donaria pas a quelcom nou
qui sap
els meus ulls col·lisionarien
l'un contra l'altre
seria una minúscula apocalipsi
un succés marginal i prescindible
en un desert de dragons
tots esperem amb ànsia
un caos definitiu
si arriba la tempesta
mentre esperes davant la meva porta
no et moguis
deixa que et cali l'aigua
és agost
les formigues han arribat fa mesos
i no me n'he adonat
per què?
si colpeges la porta que guarda casa meva
es podria obrir una esquerda que arribaria fins al cel
i no podria tancar-la mai
i darrere d'aquesta esquerda
existeix una gasela fràgil
que vol devorar-me el bescoll
perquè brollin mil caps sense lladruc
no existeix la foscor
només una penombra sufocant
tampoc existeix el silenci
en aquesta galàxia d'ensopegades
no hi ha més que anhel de puresa
podria bordar amb la força d'un tifó
per a fer sucumbir tots els batecs
i el món quedaria petrificat
en un sòlid segon de fosc silenci
oh abisme negre
oh abisme mut
oh abisme mort
dels homes em preocupa el dolor
aquest corc amb dents de tigre
que mai es sadolla de carn
el plany és un torrent de sang
que no para de recórrer la terra
no hi ha anèmia possible
que aturi aquesta deu
espera una mica més
moll i adolorit
davant la porta de casa meva
de vegades em pregunto
què passaria si recobrés la memòria
i tornés a habitar una vida completa
em terroritza que el passat s'esfondri damunt meu
com una allau culpable de sorra estèril
el futur és un tabú inassolible
que menyspreen els joves
un tremolor recorre les meves retines
tal vegada
les teves mans colpejant la porta
continguin una pluja fresca
que ofegui per fi els lladrucs
fes que esclati aquest segon
en innombrables resquills de carn
passa
“cielo, barcelona, 27 octubre 2020, 19 h”
fotografía
angel corral
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada