esquirlas



es de noche
y las hormigas han invadido la terraza
¿cuándo llegaron?

mis ojos son dos planetas
que orbitan en torno a mi desamparo

echo de menos a las salamandras
en este verano último

los veranos son siempre definitivos

cuando llegues a mi casa
no llames
espera de pie frente a la puerta
sin hacer ruido

se puede oír un grito de alegría
como si una ola recorriera el barrio

parece que hay partido 

no entiendo las cosas humanas
desde hace mucho tiempo

mi derrota es absoluta

¿qué habrá pasado con las salamandras?
me gusta verlas nocturnas
recorriendo las paredes blancas de mi terraza

esperar es una derrota

esta noche es la última noche
todo el tiempo se condensa en este momento

siempre hay perros ladrando en la oscuridad
ellos son el latido que dilata este instante

mi cabeza está vacía

las hormigas
los ladridos
los coches

y el olor del jazmín entre las plantas
eso también da sentido a esta noche

mantente de pie
frente a la puerta
y espera

a veces me gustaría dejar de oír los ladridos
pero
¿en qué se transmutaría esta penumbra sin salamandras?

¿en una abismo exacto de silencio?

este instante insoportablemente denso con latido de perro
se desintegraría en un estruendo de tormenta amarga

y la lluvia daría paso a algo nuevo

quién sabe

mis ojos colisionarían
el uno contra el otro

sería un minúsculo apocalipsis
un suceso marginal y prescindible
en un desierto de salamandras

todos esperamos con ansia
un caos definitivo

si llega la tormenta
mientras esperas frente a mi puerta
no te muevas
deja que te cale el agua

es agosto
las hormigas debieron llegar hace meses
y no me di cuenta

¿por qué?

si golpeas la puerta que guarda mi casa
se podría abrir una grieta que llegaría hasta el cielo
y no podría cerrarla nunca

y detrás de esa grieta
existe una gacela frágil
que quiere devorarme el pescuezo
para que retoñen mil cabezas sin ladrido

no existe la oscuridad
sólo una penumbra sofocante

tampoco existe el silencio

en esta galaxia de tropiezos
no hay más que anhelo de pureza

podría ladrar con la fuerza de un tifón
para hacer sucumbir todos los latidos

y el mundo quedaría petrificado
en un sólido segundo de oscuro silencio

oh abismo negro
oh abismo mudo
oh abismo muerto

de los hombres me preocupa el dolor
esa carcoma con dientes de tigre
que nunca se sacia de carne

el llanto es un torrente de sangre
que no cesa de recorrer la tierra

no hay anemia posible
que detenga este manantial

espera un poco más
mojado y dolorido
frente a la puerta de mi casa

a veces me pregunto
qué pasaría si recobrara la memoria
y volviera a habitar una vida completa

me aterroriza que el pasado se derrumbe sobre mí
como un alud culpable de arena estéril

el futuro es un tabú inalcanzable
que desprecian los jóvenes

un temblor recorre mis retinas

tal vez
tus manos golpeando la puerta
contengan una lluvia fresca
que ahogue por fin los ladridos

haz que estalle este segundo
en innumerables esquirlas de carne

entra


***********

és de nit
i les formigues han envaït la terrassa
quan van arribar?

els meus ulls són dos planetes
que orbiten entorn del meu abandó

trobo a faltar els dragons
en aquest darrer estiu

els estius són sempre definitius

quan arribis a casa meva
no truquis
espera dempeus davant la porta
sense fer soroll

es pot sentir un crit d'alegria
com si una ona creués el barri

sembla que hi ha partit

no entenc les coses humanes
des de fa molt temps

la meva derrota és absoluta

què haurà passat amb els dragons?
m'agrada veure'ls nocturns
passant per les parets blanques de la terrassa

esperar és una derrota

aquesta nit és l'última nit
tot el temps es condensa en aquest moment

sempre hi ha gossos bordant en la foscor
ells són el batec que dilata aquest instant

el meu cap està buit

les formigues
els lladrucs
els cotxes

i l'olor del gessamí entre les plantes
això també dóna sentit a aquesta nit

resta dempeus
davant la porta
espera

de vegades m'agradaria deixar de sentir els lladrucs
però
en què es transmutaria aquesta penombra sense dragons?

en una abisme exacte de silenci?

aquest instant insuportablement dens amb batec de gos
es desintegraria en un estrèpit de tempesta amarga

i la pluja donaria pas a quelcom nou

qui sap

els meus ulls col·lisionarien
l'un contra l'altre

seria una minúscula apocalipsi
un succés marginal i prescindible
en un desert de dragons

tots esperem amb ànsia
un caos definitiu

si arriba la tempesta
mentre esperes davant la meva porta
no et moguis
deixa que et cali l'aigua

és agost
les formigues han arribat fa mesos
i no me n'he adonat

per què?

si colpeges la porta que guarda casa meva
es podria obrir una esquerda que arribaria fins al cel
i no podria tancar-la mai

i darrere d'aquesta esquerda
existeix una gasela fràgil
que vol devorar-me el bescoll
perquè brollin mil caps sense lladruc

no existeix la foscor
només una penombra sufocant

tampoc existeix el silenci

en aquesta galàxia d'ensopegades
no hi ha més que anhel de puresa

podria bordar amb la força d'un tifó
per a fer sucumbir tots els batecs

i el món quedaria petrificat
en un sòlid segon de fosc silenci

oh abisme negre
oh abisme mut
oh abisme mort

dels homes em preocupa el dolor
aquest corc amb dents de tigre
que mai es sadolla de carn

el plany és un torrent de sang
que no para de recórrer la terra

no hi ha anèmia possible
que aturi aquesta deu

espera una mica més
moll i adolorit
davant la porta de casa meva

de vegades em pregunto
què passaria si recobrés la memòria
i tornés a habitar una vida completa

em terroritza que el passat s'esfondri damunt meu
com una allau culpable de sorra estèril

el futur és un tabú inassolible
que menyspreen els joves

un tremolor recorre les meves retines

tal vegada
les teves mans colpejant la porta
continguin una pluja fresca
que ofegui per fi els lladrucs

fes que esclati aquest segon
en innombrables resquills de carn

passa






 “cielo, barcelona, 27 octubre 2020, 19 h”
 fotografía
 angel corral

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

un café

són els morts

Se sentó en el borde de la cama